Sobre la sociologia apassionada
Argumenten Game i Metcalfe, a Sociologia apassionada, que la metàfora, tot i ser la base conceptual de l’anàlisi de la nostra disciplina, és menystinguda per “posar el perill el coneixement pur del que és real”. El llibre és una invitació a pensar com la Sociologia s’aproxima i estudia la realitat, i de quines altres maneres – més creatives – podria fer-ho. Reprenent aquest propòsit, la intenció d’aquest escrit és presentar algunes reflexions envers el coneixement, el llenguatge, el temps i la passió.
El coneixement no té accés a la realitat
La Sociologia ha tractat d’estudiar la realitat tractant el seu objecte d’estudi com a quelcom neutral. En el seu esforç per validar-se a través de la cientificitat, la disciplina ha tallat les ales a la narrativa com a forma d’escriptura. En plantejar des del sentit comú què diferencia la literatura de la ciència, podríem arribar al consens que la primera és una producció cultural ornamentada amb recursos literaris, mentre que la segona és el coneixement empíric i objectiu de la realitat.
Tanmateix, les autores discrepen amb aquesta visió, assimilant-se més a la postura de Luhmann quan sosté que el coneixement científic és una construcció efectuada a l’interior de la ciència i que aquesta, tot i ser real, no té accés a la realitat. Entès d’aquesta manera, el món roman cognitivament inaccessible pels sistemes de coneixements. La ciència, limitada per les seves operacions i codis, no pot accedir directament a la realitat en la seva totalitat. No pot conèixer la veritable realitat objectiva, més enllà del seu propi sistema d’observació i comunicació. Si assumim que qualsevol mena de coneixement a què podem aspirar és i serà una producció cultural, i abandonem la pretensió que el rigor científic ens ofereixi un accés directe a allò real, potser la proposta d’una sociologia que admeti la passió i la creativitat en la seva producció no resulta tan forassenyada. Al cap i a la fi, “el material empíric dels textos sociològics no és una presentació pura del món, sinó una maniobra retòrica que convida els lectors a acceptar la plausibilitat i autenticitat del text”. La veritat lliure del llenguatge, és, en paraules de Barthes, una ficció.
El llenguatge remet a les metàfores legítimes d’una societat
Per a Nietzsche seria absurd desqualificar l’ús de trops per embrutar de subjectivitat els escrits acadèmics. Declara, precisament, la impossibilitat del llenguatge sense metàfores, sinècdoques i metonímies en considerar que “tota paraula és un trop respecte a la seva significació”. Així mateix, per a Ricoeur “no hi ha en el món un punt de vista ni un llenguatge no metafòric”. Segons Nietzsche, les paraules no són l’expressió de les coses en la seva forma completa, sinó que són exhibicions de senyals (merkmal) que designen de manera sonora les relacions de les coses respecte als homes. La certesa que les designacions són allò que diuen ser només depèn de la fixació social de l’ús de les paraules, del seu reconeixement col·lectiu. Fixació que, paradoxalment, no és del tot fixe. El significat de les paraules no és estàtic, és sensible a la transformació de significats mitjançant els trops. I és aquí, on Nietzsche aprecia una lliure creació artística, que les autores opten per parlar de màgia. Hi ha màgia en la capacitat de la metàfora de crear nous significats que enxampen el món. D’explicar els fenòmens socials, com a lluites entre classes, societats líquides, teixits i organismes socials, gàbies de ferro, teatres de màscares i un seguit d’etcèteres.
Necessitem una línia del temps
En el procés de creació de significats, les històries són un component indispensable. Aquestes “no es limiten a descriure la realitat, sinó que la conformen”. La narració respon a la nostra necessitat d’ordenar circumstàncies. Només cal fixar-se en com hem traçat línies imaginàries entre estels per tal de crear imatges, les constel·lacions. Les històries connecten fets, punts, estels. En la base d’aquesta connexió hi ha la concepció lineal del temps. La irreversibilitat del temps ens condueix a la lògica de la causalitat: els successos primerencs són la causa dels darrers. Amb aquesta forma d’entendre el món, no és d’estranyar que la Sociologia hagi creat arbres patrilineals entre els autors clàssics i els seus successors. No és a cas, aquest ordre, una manera de construir un relat metafòric? Una manera, com diuen les autores, de “convertir la història politicoinstitucional de la Sociologia en una història natural” de pares i fills? I aquí convindria remarcar la tesi de les autores: la sociologia ha d’implicar, com a tota forma de coneixement, un ordre, però pot ser un de diferent. La patrilinealitat és una via de legitimació de la disciplina. Aquell sociòleg que segueix les petjades dels Pares està adoptant la forma autoritzada, la correcta, de coneixement. Beneit el fill, queda endeutat amb el Pare.
La passió dota de sentit al coneixement
La proposta de les autores és trencadora amb la disciplina: una Sociologia amb un ordre altern, que admeti la seva passió i celebri la creativitat. El coneixement no tindria sentit sense passió per la sorpresa. I aquesta sorpresa prové de la curiositat, la diferenciació entre igualtats, l’estranyament davant la familiaritat. La passió per la sorpresa és meravellar-se davant del món. Finalment, tenint en consideració que l’escriptura és l’eina d’aquesta artesania intel·lectual, rebutjar la idea d’un llenguatge neutral preferible al literari pot enriquir la forma de l’escriptura sociològica. I permetre així, que la disciplina admeti la creativitat de la poesia del llenguatge.
