Governança global i democràcia

La governança és un concepte que té el seu origen acadèmic en la publicació The governança of the American Economy, obra d'Hollingsworth i Lindbert de la dècada dels vuitanta, però que pren rellevància a la dècada dels noranta. Si bé a l’inici s’entén que aquest terme descriu la provisió de “noves racionalitats instrumentals” orientades cap a una major eficàcia de les organitzacions governamentals, l’acceptació posterior i generalment acceptada és la que la descriu com el procés continu mitjançant el qual es poden acomodar interessos diversos i conflictius i adoptar alguna acció cooperativa” (Comisió de Gestió dels Afers Públics Mundials, 1991). I és que en el moment històric en què apareix la noció de governança, marcat per la fi de la Guerra Freda, l’auge dels processos de globalització i l’emergència de noves estructures i instruments per gestionar els afers globals, esdevé una necessitat crucial plantejar les relacions inter i intra nacionals de diferent manera. Així, la irrupció de tal noció vindria a ser una cristal·lització del panorama polític global del moment, especialment, de l’increment de la sobirania que van agafant altres agents en detriment de l’estatal.

Tanmateix, des d’una mirada més crítica, Graña (2005, citat per Alcántara-Santuario i Verónica Marín-Fuentes, 2013) identifica una altra explicació de l’adopció del concepte, la necessitat de legitimar la introducció del neoliberalisme en un entorn de democràcia. Segons aquest, es tractaria d’un mode de legitimar mesures que en realitat són desfavorables per a la població. La proposta és antagònica al model centralitzat i protector d’Estat que havia demostrat en les passades dècades ser ineficient. L’èxit del neoliberalisme està intrínsecament relacionat amb una dinàmica política més laxa, per la qual cosa, un nou Estat racional, democràtic, eficient, i amb menys poder és requerit. La rellevància que pren la societat civil en aquest context no seria més que una condició necessària pel triomf de tal model politicoeconòmic. De fet, diversos són els autors que conceptualitzen la governança global com a projecte liberal històric. En posar èmfasi en la cooperació mundial i regional, la promoció del dret i la regulació internacional, així com la construcció d’institucions internacionals, la governança global com a fenomen del món real és profundament liberal. La seva relació amb la propagació i la reforma d’un ordre capitalista global - polític i econòmic - també la defineix com a liberal (Legler, 2013).

La globalització, com s’ha esmentat, és un fenomen que incideix de ple en el panorama polític. La dinàmica interdependent que genera entre països posa en qüestió quina és la forma de “govern de les persones” que pot existir en afers d’escala planetària. De quina mena de democràcia es tracta? Scholte (2012) argumenta que les dues fórmules de governar relacions globals que més han destacat, l’estatisme i el cosmopolitisme modern, presenten mancances. La primera considera la col·laboració multilateral entre estats nació democràtics com a manera més encertada de democràcia global. Aquesta es formula sobre la base que els estat nació participants de les col·laboracions (institucionalitzades o informals) compleixen amb els estàndards democràtics individualment. Aquest modus presenta problemes estructurals interns, en tant que pressuposa que els assumptes que s’han de gestionar tenen un abast geogràfic concret, és a dir, que poden ser abastats internament pels estats nació. Queda una mica obsoleta aquesta visió de la governança, ja que no té en compte els efectes derivats de la globalització tals com  l’expansió d’afers que afecten transnacionalment, i l’estructura geogràfica sensible als canvis socioculturals recents. Amb això, el fet que els principis (occidentals) subjacents als criteris democràtics establers siguin uns d’específics exclou a poblacions que, igualment afectades i implicades en les polítiques globals, no comparteixen el mateix sistema-món que el dominant, com ara les poblacions indígenes. Finalment, es destaca la manca de mecanismes que involucrin directament a les persones amb les decisions polítiques – llevat del dret a votar en les eleccions – així com la presència d’organitzacions intergovernamentals que tenen poder sobre poblacions que no són pertanyents a tals (G20, OECD, OTAN, etc.), i les desigualtats en matèria de poder polític derivat de dinàmiques passades (com ara el dret a veto de cinc països al Consell de Seguretat de les Nacions Unides)

Contràriament i en resposta a l’estatisme, el cosmopolitisme modern contempla l’adopció de les bases de la democràcia liberal occidental (tals com el govern representatiu, la societat civil i els drets humans) arreu del globus, concebent el planeta en la seva totalitat. Així, planteja iniciatives que apropen més a la ciutadania a la deliberació política, entenent que la geografia social actual no troba els seus límits en les fronteres nacionals. No obstant això, el cosmopolitisme modern presenta mancances derivades d’aquesta concepció tan universalista del “global demos”, entre les quals es troben el biaix de tractar els problemes com si afectessin a tots els ciutadans per igual en lloc d’estar vinculats a especificitats sociodemogràfiques i la imposició del racionalisme occidental modern que configura la base de la democràcia liberal. Respecte a la darrera qüestió, és oportú esmentar que la democràcia efectiva requereix justícia socioeconòmica, condició prèvia que no es dona en la realitat. Dita qüestió és un tan obviada pel liberalisme en considerar que tots els membres de la societat gaudeixen d’igualtat de drets civils i polítics, i que, per tant, la democràcia implica oportunitats equivalents per a tots.

L’autor fa una proposta alternativa a aquestes fórmules, que l’anomena “democràcies globals postmodernes”.  Suggereix així que la democràcia global s’hauria de construir sobre cinc principis que considera pertinents: El primer, la transclaretat, reconeix que “la democràcia no s'aconsegueix a un o a l'altre nivell geogràfic, sinó a través de mobilitzacions fluides a través d'escales”. El segon, les solidaritats plurals representen el principi que “un individu pot abraçar múltiples solidaritats i que el pes relatiu d'aquests adjunts pot fluctuar”, i, per tant, no hi ha un “demos” sinó un “demoi plural” rere de la democràcia global. El tercer, la transculturalitat, refereix a la necessitat que la democràcia global es practiqui de diferents maneres, significatives cada cultura i sistemes-món. El quart, la redistribució egalitària suggereix que la democràcia real es troba no només en la formulació de normes d’igualtat jurídica, sinó que també en la igualtat econòmica. Finalment, l’eco-ship  “incrustaria la democràcia en una preocupació per la integritat ecològica”.

En l’altra bàndol del debat sorgeixen respostes com la de Squatrito (2014). Si bé l’aportació de Scholte és reconeguda per proporcionar un punt de partida sòlid per a reinventar la democràcia global en el complex context actual, l’autora discrepa amb diversos punts. En primer lloc, a parer seu, la crítica a l'estatisme i el cosmopolitisme no és justa. Creu que l’autor esbiaixa algunes qüestions, com ara el fet que en el camp cosmopolita sí que hi ha hagut un gran esforç per identificar mètodes pels quals la pluralitat d’identitats i cultures podrien ser integrades en la democràcia global. Tanmateix, assenyala el caràcter idealista i poc assolible de la proposta. Considera que la traducció dels principis de Schole en polítiques de governança mundial desitjables serien problemàtiques, observada la incompatibilitat d’interessos solidaris, culturals i ecològics. Pretendre la representació i expressió de totes les formes de totes les formes d’identitat territorials, de classe, gènere, edat, religió i ideologia trobaria com a principal obstacle l’equilibri de la inclusió.

“Per exemple, algunes cultures no reconeixerien la inclusió de les dones com a essencials per a un ordre democràtic significatiu. Com ha de servir-se a les dones al costat d'aquests mons vitals? En altres paraules, amb quins principis es protegirien les identitats i cultures minoritàries quan, segons algunes opinions, no són essencials per a la democràcia? És desitjable incorporar absolutament qualsevol perspectiva, independentment de les idees que defensin? Existeixen absoluts o veritats, a part de la preferència pel règim democràtic, que han de prevaler sobre la transculturalitat, les solidaritats plurals, la redistribució o els interessos ecològics?”

Conclou, així, que per a construir la democràcia és essencial definir els límits de la inclusió i de com equilibrar les identitats, les cultures i la integritat ecològica. 

Bibliografia consultada

Alcántara-Santuario, A., & Marín-Fuentes, V. (2013). Gobernanza, democracia y ciudadanía: sus implicaciones con la equidad y la cohesión social en América Latina. Revista Iberoamericana de Educación Superior, iv, 93–112. https://doi.org/10.22201/iisue.20072872e.2013.10.94

López Vallejo, M. (2016). Gobernanza global. Teorías de Relaciones Internacionales En El Siglo XXI, January 2013, 473–492.

Scholte, J. A. (2014). Reinventing global democracy. European Journal of International Relations, 20(1), 3–28. https://doi.org/10.1177/1354066111436237

Squatrito , T. (2014). Review – Reinventing Global Democracy. E-International Relations. Consultat el 20 de desembre de 2022 a https://www.e-ir.info/2014/05/13/review-reinventing-global-democracy/